España

Tens raó, adjunto el traductor del català a l'espanyol, perdoneu, se'm havia oblidat:
El liberalisme, en les seves diverses modalitats però principalment en la de caire democràtic, ha estat la doctrina dominant dels darrers dos-cents anys i, avui dia, desapareguts la majoria dels seus competidors ideològics, arriba a aquest tombant de segle incontestat i gairebé incontestable.

Segons el liberalisme democràtic només hi ha un tipus de nacionalisme acceptable, aquell que es fonamenti en un Estat, que abasti tota la població d'aquest estat (o la majoria) i l'exercici del qual es pugui realitzar des del més estricte individualisme. Un nacionalisme que trenqui les fronteres estatals i que articuli alguna mena de dret collectiu rep la consideració de perillós per a les llibertats democràtiques.

L'argument liberal és el següent: un nacionalisme basat en trets culturals, històrics, socials, ètnics o, àdhuc, orgànics, però que no s'identifiqui amb un Estat, estarà mancat del racionalisme objectiu que aquest ofereix i, per tant, no estarà en posició de garantir els principis que permeten les llibertats democràtiques. Un nacionalisme que només aglutini una part de la població d'un estat, i que incorpori un element diferenciador respecte de la resta de la població, comporta un trencament del principi d'universalisme (la igualtat de drets de tots els ciutadans dins d'un Estat), la qual cosa suposa que és incapaç de garantir, altra volta, les llibertats democràtiques. Un nacionalisme que s'expressi mitjançant formulacions del tipus dels drets col.lectius o drets dels pobles introdueix una fractura en el principi segons el qual només els individus tenen drets i l'inhabilita per garantir, novament, les llibertats democràtiques. El convenciment profund que només un nacionalisme individualista, universalista i estatalista permet un sistema democràtic ha estat un dels enemics més aferrissats dels nacionalismes no estatals, com és el cas del català.

Aquests postulats liberals han estat contestats des de posicions teòriques tan diverses com el feminisme, el comunitarisme, el nacionalisme, grups de defensa de minories, moviments indígenes i uns quants més. La crítica més important rau en la incapacitat del liberalisme per gestionar la diferència. El liberalisme transforma el principi d'universalisme en un element d'uniformització intraestatal, i nega a tot ciutadà qualsevol dret que no sigui compartible amb la resta de la ciutadania amb el temor que admetre drets particulars, restringits a grups determinats, pugui provocar discriminacions. Però en realitat s'esdevé que, en no reconèixer aquestes situacions diferenciades, incorre també en discriminacions. No es tracta de formular drets diferents per a grups diversos, sinó d'establir les formes d'exercici que garanteixin als diversos collectius un gaudiment igual o equivalent d'aquests drets.

Amb tot, la tendència homogeneïtzadora del liberalisme persisteix i es nota amb especial intensitat quan tracta d'articular estats plurinacionals amb vocació de reflectir, ni que sigui parcialment, aquesta diversitat. La fórmula emprada ha estat la del federalisme (la confederació és més una unió d'estats que no pas l'articulació interna d'un estat plurinacional). El federalisme tracta d'estructurar la governació de les diverses unitats federades tot garantint la seva participació en la presa de decisions d'afers comuns i el manteniment d'un sistema de drets mínims compartit.

Aquests trets han dut sovint a una lectura del federalisme com la fórmula que possibilita graus d'autogovern diversos als estats (nacions) federats. Però això no és ben bé així: tant pel que fa al seu origen històric com al seu disseny estructural, el federalisme no està pensat per articular situacions de plurinacionalisme, ni tant sols de multiculturalisme estatal; el federalisme és principalment un mecanisme d'integració territorial que, en la mesura que incorpora l'ideari liberal, està mancat de qualsevol mecanisme corrector en la seva inèrcia uniformitzadora (individualisme, universalisme, estatalisme) i, per tant, està estructuralment incapacitat per regular situacions de diversitat cultural o nacional. Dins d'aquestes coordenades, la pretensió catalana d'assolir un reconeixement ple de la seva nacionalitat es veu restringida a la possibilitat que Catalunya esdevingui un estat sobirà. Altrament, les seves aspiracions rebran la consideració de maniobres discriminadores no democràtiques i basades en concepcions romàntico-emocionals però sense fonament racional.

Cal, doncs, cercar altres formulacions que obrin noves possibilitats.

Para traducciones al español: www.internostrum.com

Debe ser por que e Cataluña y en el Pais Vasco es donde mejor nivel de vida hay. Se aburren y se dedican a hacer el gilipollas, la verdad que los catalanes muy comerciales no son, digamos que son tontos, por que tan ganando una fama.

Puf pero que le vamos s hacer, los nacionalistas son como los fánaticos, solo piensasn en eso y nunca cambian de tema, además de que es una falta de respeto, es como si en una reunión, cena, etc. te pones a hablar en alemán, es una vergüenza que existan personas tan "cortitias"