España

Introducció

*******************************************************************************

Señor don Francisco, en tanto que en Cataluña quedase agún solo
catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y
guerra.»
(Francisco DE QUEVEDO),carta :adreçada el febrer de 1645 a D.
Francisco de Oviedo.)

*******************************************************************************

Unes declaracions del catedràtic i membre de la Real Academia de la
Lengua Española, Gregorio Salvador, en què negava la persecució contra
la llengua i cultura catalanes i l'intent de genocidi cultural sofert
durant el franquisme, són la raó d'aquest llibre. Només a partir de la
ignorància o del desconeixement més absolut es poden fer afirmacions
que neguin tot el que la legislació franquista va fer des de l'inici
de la rebel-lió militar, el juliol de 1936. Una ignorància que Josep
Benet, amb la seva obra capdavantera, Catalunya sota el règim
franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura
catalanes pel règim delgeneral Franco, va ajudar a pal-liar.

Una afirmació que, a més del menyspreu anés complet davant la vexació
cultural de milers i milers de persones que hagueren de viure la
persecució de la seva cultura-catalans, balears i valencians-, amaga
tota la pràctica franquista de repressió cultural, que anava des del
nivell cultural més personal fins a la fita més ambiciosa. Unes
afirmacions greus per venir de qui vénen

I per no haver estat desautoritzades amb un silenci còmplice.
En altres períodes rasés durs de la nostra història cultural hem
tingut la comprensió dels intel.lectuals castellans davant el fet
repressiu: així, durant la dictadura de Primo de Rivera i fins i tot
en la més fosca etapa del franquisme, com ara en aquell període de
constant persecució cultural, feta de manera freda, calculada i
metòdica, hi hagué qui, tot i la dictadura, demostrà solidaritat vers
una llengua germana filla del mateix tronc comú de l'idioma llatí.
N'és un bon exemple el diàleg potenciat per Dionisio Ridruejo entre
escriptors catalans 1 castellans que tingué lloc als congressos de
poesia de Segòvia, Salamanca 1 Santiago, en què es confronten les
opinions de la representació catalana -Riba, Foix, M. Manem, Garcés
etc.- amb rellevants intel.lectuals castellans -Aleixandre, Rosales,
Vivanco, Ridruejo, Panero, Laín, Tovar etc—. 1'ou com una mena de
reconeixement paraoficial de la representativitat i del prestigi de la
cultura catalana.

La persecució de la llengua i la cultura catalanes durant el
franquisme fou una constant del règim, nascut d'una rebel-lió militar
el juliol de 1936. Un sistema polític que tenia una filosofia
totalitària en la qual tot es confonia amb una visió unitarista
d'Espanya i on la pluralitat cultural, lingüística o nacional era
considerada sediciosa i transgressora de la unitat d'Espanya i, per
tant, mereixedora de destrucció o d'anihilament.
La periodització de la repressió va d'acord amb els paràmetres de la
conjuntura política: una fase de violència general (de 1939 a
1943-1944), en què pretenen una substitució cultural, i a partir
d'aleshores una estratègia d'assimilació fins el 1947, o bé l'aparició
d'una cultura expressada en espanyol que busca un públic que desconeix
la seva pròpia llengua I alhora una

Certa projecció pública -sempre obstaculitzada- del món cultural
català. L'etapa arriba Fins el 1951.1
La primera és duna violència total contra qualsevol expressió pública
de la llengua i la cultura catalanes: qualsevol manifestació en català
era perseguida o prohibida i en molts de casos penalitzada amb fortes
multes. La repressió de les multes s'ha de veure sempre dins la
conjuntura econòmica en què s'imposen. Així, hom hi pot veure un afany
altament repressiu. A la postguerra la llengua arriba a ser tan
perseguida que fins i tot és prohibida en la grafia de les làpides
dels cementiris. També a les esqueles i als recordatoris.
El franquisme, davant el fracàs de les potències totalitàries als
camps de batalla, fou un sistema polític que evolucionà cap a un règim
autocràtic i esdevingué un sistema dictatorial que veié en la llengua
catalana un enemic que calia abatre, des dels seus orígens fins a la
seva desaparició. Foren les causes alienes externes les que
l'obligaren a prendre només postures més flexibles, però la
intransigència més fèrria fou l'element comú constant d'incomprensió
vers la llengua i la cultura catalanes.
A la majoria dels territoris de llengua i cultura catalanes Vacritud
inicial de les tropes franquistes fou brutal.'' El terror blanc que
acompanyà l'ocupació militar i el clima de nacionalisme espanyolista
abassegador feien que, a part les lleis que discriminaven i perseguien
el català, existís, sotto voce, una pressió ideològica sobre qualsevol
activitat cultural, cosa que forçava la gent a amagar la qüestió de la
llengua. Més enllà de les lleis o


ordenances concretes, o de la petició de permisos (si és que
arribaven), l'ambient feia impensable utilitzar la llengua del país en
qualsevol activitat cultural.
No oblidem que durant la guerra civil l'animadversió contra la llengua
catalana arribà fins a l'extrem de fer sospitosos els noms pròpiament
catalans: per exemple, Montserrat, Núria, Jordi etc. i també s'arribà
a castellanitzar la fonètica dels cognoms, pràctica i actitud que es
mantingué fins a les acaballes del franquisme.
A partir del 1951 l'evolució del règim presentà una imatge més
condescendent envers un món cultural, el català, que vivia entre
tensions i repressions. Amb una constant: tot el que podia ser cultura
de masses era prohibit en català.
Aquesta obra recull una primera relació de proves de la persecució
contra la llengua i cultura catalanes al llarg dels anys del
franquisme. Però, si es feia de manera exhaustiva, podria
multiplicar-se amb un nombre extraordinari d'exemples.

Cal precisar que per als militars vencedors, de l'exèrcit franquista,
els matisos en l'anàlisi política, cultural o social brillaven per la
seva absència. Era una anàlisi primària maniqueista, d'addictes o
d'enemics, de bons espanyols i de mals espanyols. I per això és fàcil
seguir les acrituds més constants i directes contra la llengua i
cultura catalanes, dels caps militars fins als sots-oficials, des de
la capitania general o els governs militars fins a les casernes
esteses per tot l'estat espanyol.

Durant l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes hi va haver
soldats que es van sorprendre de veure que la llengua catalana fos la
pròpia de tants i tants habitants. I això provocà una doble actitud:
la majoritària, de rebuig (soldats que oferien llaminadures o propines
si la canalla enraonava en castellà), i, minoritàriament, una
descoberta impensada que obrí la intolerància malgrat les passions de
les autoritats militars i les noves jerarquies polítiques.

La pressió contra la llengua catalana i el seu us exercida per la
tropa en plena guerra era palesa des d'Àfrica fins a qualsevol front.
Aquesta actitud es mantingué, i per qualsevol pretext apareixia en la
vida del servei militar obligatori durant tot el règim franquista i de
la manera més inesperada i constant. Els testimonis són innombrables.
Gairebé tots els qui van fer el servei militar en el període
franquista podrien aportar el seu particular testimoniatge. Alguns
d'aquests testimonis, sobretot dels primers anys del Franquisme,
recordem que algun oficial recompensava amb dies de permís aquell qui
denunciava els soldats catalans que parlaven entre ells la seva
llengua. *Si una expressió simbolitza allò que passava dins les
casernes és la de polacos*.

Al País Valencià, pel que fa a la repressió contra la llengua, la
situació presenta unes característiques pròpies, en general de menys
persecució i de més tolerància, fruit també d'un menor grau de
consciència nacional i cultural del valencianisme a la pre-guerra.

Així, com explica Josep Ballester, decrets repressius del nou estat
contra Catalunya no foren aplicats al País Valencià. i si a Barcelona
i a la província Els pastorets foren prohibits el 1939, a la ciutat de
València, un mes després de l'ocupació militar, s'alçaren els altars
del Mercat i el Possal, coincidint amb les festes de Sant Vicent, i
s'hi representaren els tradicionals Miracles. Encara que després,
durant dècades, no es va permetre res més en públic en la llengua
pròpia.

En canvi, hi hagué menys oposició a l'ús escrit, sempre que fos
folkloritzant i de poc nivell cultural: llibreters de falles, sorteig
de mones i tota mena d'activitats socials. En aquesta tasca de
desvirtuació de la cultura catalana tingué un paper clau Lo Rat Penat,
entitat que

sobrevisqué gràcies al nul temor que infongué al franquisme la
supervivència duna entitat grisa i col-labora cionista fins al
petainisme, segons Alfons Cucó.
Un petainisme que identifica la col-laboració i la subordinació de les
classes dominants valencianes.

El franquisme i tots els qui hi col-laboraven tenien un objectiu clar:
el desprestigi de la cultura autòctona.
Un altre camp d'actuació fou marcar amb rotunditat zones
castellanoparlants del País Valencià per reforçar encara més el pes a
les zones frontereres de llengua castellana i crear la idea que la
zona era definitivament castellanitzada.

Al final dels anvs cinquanta, i encara més a les dècades posteriors,
aparegué el que s'ha denominar teoria d
l'alicantinidad. S'ho inventà Vicent Ramos: segons el Alacant és un
món que no té res a veure amb València

una província castellanitzada i diferenciada de la resta del País
Valencià, i, com explica Josep Ballester, plan tejà una nova
configuració regional. És el mite del sud est, que defensa l'Instituto
de EStUdios Alicantinos.
A Mallorca, en triomfar la rebel-lió militar de julic de 1936, l'ús
del català literari tou tolerat, sempre però, en peces innòcues o en
persones addictes al no règim. Aviar, però, els censors foren més
rigorosos.

L'ambient contra el català de les Illes s'accentuà poc a poc i les
pressions oficials per dificultar-ne la ut: lització als col-legis
d'educació regentats per ordes relgiosos es feren més fortes.

Els anys quaranta i cinquanta, per exemple, al col-legis La Salle i
Ramiro de Maeztu de mossèn BI. Genovart posaven un petit càstig als
alumnes que descobrien enraonant en mallorquí; al Colegio del Sagrad
Corazón era totalment prohibir de fer-ho.

Moltes de les actuacions que les autoritats locals va tenir contra la
llengua catalana eren un reflex de les ordres que havien rebut, en
primer lloc de les autoritats militars, i, després, dels governadors
civils. Segons el grau de petainisme, això és, de col•laboracionisme i
de subordinació a l'ideari del règim franquista, de les autoritats
locals, majoritàriament formades per catalans, i la idiosincràsia
particular de cada població, el to i la persecució eren diferents.
Sovint les autoritats locals foren més papistes que el papa i van
seguir les ordres generals repressives de la manera més inquisitorial
possible. Moltes d'aquestes autoritars tenien una gran fòbia a tot
allò que els semblava que feia olor de catalanisme. Es pensaven que la
seva persistència en la repressió els era un gran mèrit davant les
altes autoritats.

Cal estudiar molt bé el petainisme i saber quina fou l'actitud de
molts intel-lectuals catalans davant l'espanyolització cultural de
Catalunya. Una cosa és la visió que hom en dóna els anys noranta i
l'altra el que representaven aquestes actituds els anys quaranta. No
podem liquidar la qüestió amb el clàssic afegitó «el catalán, lengua
de la burguesza» quan una gran part d'aquesta utilitzava sempre el
castellà abans de la guerra civil, durant la guerra i després (llevat
de les minyones i la gent del camp) perquè consideraven el català una
llengua poc culta i alhora dels «rojos-separ-atistas».

La premsa fou controlada durant tot el règim franquista. Primer amb un
control ferri i estricte. Des de la llei de Premsa del ministre Fraga
Iribarne, aquesta responsabilitzava editors, directors o periodistes
del que publicaven.
D'una censura prèvia a una autocensura, però sempre fou un camp
controlat pel franquisme. I les publicacions catalanes tenien una
vigilància encara més estricta per raó de l'idioma.

L'idioma les feia ja sospitoses; per això, l'acció repressiva era més
subtil i insidiosa. De la prohibició ab-

Continuarà...


Para traducciones al español: www.internostrum.com