España

EXÈRCIT CATALÀ



ENDREÇA Nº 1



De la dignitat en el manar i la virtud en l'obeir


Per ésser un bon soldat de l'Exèrcit Català, són indispensables, ultra totes les virtuds del ciutadà, perfecte, aquelles virtuds que, desenrotllades en el cor evidencien tot el que de gran i de diví conté l'esperit humà.

El fet que un soldat, en temps de guerra, estigui exposat a passar, avui, nits gelades al descobert, demà, a efectuar precipitades marxes muntanya amunt en dies si mal no bé, de calor inaguantable; que estigui, paral.lelament exposat a caure malalt, o ferit, i àdhuc mort, implica, de part d'aquest, l'excelsa virtud de la generositat sens límits, i el do del màxim renunciament per mor de la Causa. Així s'explica que el sacrifici sigui voluntari, i sigui només assolible als homes d'ànima gran que saben bastir una ara en el seu cor on, com una llàntia encesa, s'hi consumeixin en holocaust totes les atribucions de la personalitat pròpia.

És sols posseint aquestes refinades qualitats, que els soldats poden mantenir en vigor la moral d'un exèrcit i tenir allunyada l'anarquia pèrfida, que enderroca el formós edifici de les patriòtiques milícies. Són aquestes virtuds del soldat allò que forneix al Comanament el poder i la força moral necessàries per l'estricte respecte i l'autoritzen a la imposició del càstig, àdhuc sever, en aquells cassos on hi hagi delinquiment o mancança.

Dues virtuds, doncs, hi ha a cultivar i estimar per part dels soldats: LA SUBORDINACIÓ i L'OBEDIÈNCIA. No però, la subordinació vergonçosa i baixa i l'obediència servil i indigne. La noble i austera SUBORDINACIÓ i la devota i entussiasta OBEDIÈNCIA.

De part del Comanament, les virtuds d'austeritat i noblesa, són encara més exigibles. Els superiors no han d'abusar mai dels subordinats. Això crea la malavolença i engendra la rancúnia de baix a dalt. Jamai però tampoc, el Comanament no es decandirà en una actitud de debilitat. Això produeix el despreci i la desestima i repercuteix fatalment en l'organització fonamental de l'exèrcit. El punt mig d'aquests dos extrems, és la que dóna, al que l'exerceix, les condicions de comanament; cosa que queda limitada en ésser just i noble tot simplement. Car, hom deu premiar amb plaer i punir amb sentiment, però premiant i punint sempre que sigui necessari. Mai no ha d'humiliar-se ni ferir la dignitat humana, cosa altament vulnerable, i digna de respecte complet igual en l'últim que en el primer de tota jerarquia. Cal, això sí, exigir del subordinats el compliment estricte del seu deure com cal també amparar-lo i protegir-lo en els seus infortunis i desgràcies. En una paraula, emmirallar a tot-hora les seves resolucions en les normes inalterables de la justícia i la noblesa.

En les condicions del manar i de l'obeir hi ha de tenir part principalíssima la DISCIPLINA. Amb la disciplina es conserven incòlumes totes les altres virtuds. Quan la disciplina es relaxa, tot decau. Sense la disciplina un exèrcit, no sols deixa d'ésser exèrcit sinó que es torna una cosa repulsiva que es fa avorrir fins pel seu propi país. Amb disciplina un exèrcit es fa respectar fins pel mateix enemic. El capir la disciplina representa saber gustar de l'ordre, i trobar estímuls ja només en els principis d'autoritat. Per això la disciplina manté la puntualitat en el servei, l'exactitud en l'obediència, les mires escrupuloses en el compliment de lleis i reglaments, el respecte a l'home civil i a la propietat privada, l'apreci personal d'hom mateix, la netedad, les bones maneres, la repugnància als vicis.

La disciplina en l'exèrcit no s'implanta en un dia -és filla de la costum i de l'educació moral; neix de l'acció continuada d'un just i paternal comanament i un cordial companyerisme. Els superior, millor dit, el Comanament, és qui deu representar el centre dinàmic d'on la disciplina irradia. El qui comana ha de tenir sempre present que aquesta educació moral que la disciplina demana s'obté més per l'encertada aplicació dels correctes en les petites mancances, que pel dictamen de grans càstigs en els delictes greus.

Aquests petits correctius, sense que siguin humiliants pel qui els pateix ni moguin a avorrir l'autoritat que els imposa, deuen ésser immediats a la culpa. Damés, deuen ésser economitzants amb prudència, i graduats justicierament, d'acord a les circumstàncies de persona, lloc i temps, fins arribar als que requereixin formació de procés.

En la història de les grans insubordinacions militars, es troben els antecedents que demostren com els gran càstigs, per exemple, de cadena perpètua i afusellament, han tingut d´ésser fatalment aplicats tan sols per haver negligit un dia el puniment de mancances lleus. Aquestes havíen semblat, de primer, insignificants, i sense càstig, s'havien convertit de dia en dia en mancances més i més greus i, per tant més punibles.

Francesc MACIÀ

Butlletí de l'Estat Català, París, nº 1, 15 de març de 1925, p- 4